Lo joc de lo tio fresco

(escrit tal com ho diuen amb lo català de Sellent)

Si mos intentem imaginar cóm es divertiven los nostres padrins, sovint caem amb la simplificació de pensar que com no hi haví ni tele, ni cine, ni Internet, ni jocs electrònics i sovint, ni radio, s'havín d'avorrir molt. D'això, res de res. Igualment us podeu imaginar com es divertiran d'aquí a cents anys; d'aquets artefactes d'avui ..., qui se n'enrecordarà? Devons, tal vegada en cents d'anys, no calgo telèfon per enraonar amb la gent en viatge espacial, i a la canalla ja'ls ensényon a parlar amb la telepatia des de xics; tal vegada lo món hago quedat xic, i es desplaçon 'surfant' sobre l'aire i sense prill de caure... De moment, pro, cal no oblidar los jocs de los nostres padrins con ells eren lo jovent de Sellent.

Ací descriuem lo joc de 'lo tio fresco'. Lo jugaven con teniven oportunitat d'ajunta's un conts, en festes i trobades. Consistive en que los jugadors es lligaven un tió a la cintura, a l'esquena, sortint i penjant com una cua. Lo tió solive ser un full de diari cargolat en rodó i ficat sota del cinto o un trosset, dins dels pantalons. Devons amb lo llumener de carburo encès a les mans, havin d'anar voltant, corrent i cantant la cançó de lo tio fresco i intentar encendre lo tió del de devant mentres, és clar, evitar que'ls encenguessin lo seu.

Cobrave el que acabave i no li enceniven lo tió.

Qui m'ho va explicar diu que n'hi haví un que sempre cobrave perquè savive 'ballar' fent moure molt bé lo cul. Lo qui cobrave no pagave lo beure.

Cançó de lo tio fresco:

No me l'encendràs

lo tió, lo tio fresco.

No me l'encendràs

lo tió del detràs

Així m'ho van explicar.

Noves

Hem rebut notícies que a ses illes encara diuen "no me l'encendràs es tió..." derivat d'aquest joc

Apunts de gramàtica:

Veiem que les terminacions del subjuntiu del català central (cc) en 'in' es pronuncien amb 'on'

les terceres persones del passat d'indicatiu (cc) pasen a d'acabar-se en -ia a -ive i les terminacions en -a passen a -e.

Les formes -ua- es pronuncien -o-. Exemple: quan – con; quant – cont.

Les formes o- es pronuncien au-. Exemple: Oliana – Auliana; oliva – auliva.

Per fer lo petador cal un segment de rama de suqué que no sigui ni massa tendra, ni massa dobla entre tany i tany de manera que en el segment no hi quedi cap tany en mig. Cal mirar de tallar-lo amb xerrac i si es talla amb lo ganivet feu les puntes rectes. Llavors amb una burxa se li te de treure la médula de manera que queda un canuto.

Per altra banda cal fer un pitjador amb un broc. La fusta de boix és forta i flexible per fer-lo. El pitjador tindrà un mànec per agafar-lo amb la mà i la resta, un centímetre més curt que el segment del suqué de manera que no arribi ben bé a sortir per l'altra punta. El pitjador s'he de moure bé pel forat però sense ballar massa; si es fes massa prim després es trencaria amb facilitat.

Per últim cal la munició. Cal buscar ginebrons que tapin just el forat del petador. Se'n fa la collita i se n'emplenen les butxaques. La primera bala es posa a la boca i se li dona una volta per sucar-lo de saliva. S'enfuranca pel forat més gros del tub i s'apreta fin l'altra punta amb lo pitjador. Es fa la mateixa operació amb el següent ginebró amb la diferencia que ara, al estar l'atra punta tapada, el primer ginebró sortirà disparat fent un 'pum' quan premem el segon per dins del tub del petador. L'aire comprimit fa la sensació de disparar una autèntica escopeta de perdigons.

L'esquitxador

L'esquitxador té certa retirada al petador. Consta d'un cilindre, una broca i alguna cosa que es dispara que en aquest cas és aigua. Per construir-lo necessitem un tub de canya tallat entre tany i tany, de tal manera que un extrem quedi tapat pel tany i l'altre extrem obert. Aquest tub s'ha d'haver escollit ben recte i preferentment d'una mida grosa. Llavors al mig de la punta tapada i farem un forat xic i rodó.

Per altra banda hem de fer la broca. Cal escollir una fusta que no li afecti massa la humitat, una fusta massissa, millor verda que seca. La part del mànec de la broca ha de ser tant ample com el tub de canya per a què no entri dins, la resta cal tallar-lo i aprimar-lo perquè entri amb prou marge dins del tub i no toqui l'extrem tapat i amb el forat xic. A diferència de la broca del petador, a la punta de la broca cal començar a asclar-la per enganxar-hi la punta d'un fil de llana o cassigall que després embolicarem sobre la mateixa broca fins a tapar el diàmetre del forat gros de la canya.

Ara que ja està preparat, cal provar-lo.

Busquem l'aigua del riu, la font o el bugader; possem la broca ficada fins a la punta ben endins de la canya, fiquem la punta del forat xic de l'esquitxador dins de l'aigua i tirem de la broca enrere per xuclar-la però amb compte que no surti del tub. Després prement la broca endins sortirà l'aigua pel forat xic disparada a doll. El primer cop us pot semblar que no funciona, perquè la tela encara no s'ha xopat, l'haureu de carregar i descarregar varies vegades llavors ja estarà apunt.

Per la canalla, millor que no el feu a l'hivern ni no us voleu quedar gelats. És una joguina d'estiu.

Lo Calendari de la Seba

Al fer-se de nit la revetlla del Cap d'Any s'agafava una seba grosa que s'espellava, es tallava per la meitat i s'escarfollava. Les carfolles més grosses i de mida més semblants se'ls hi treia el tel de l'interior i es posaven sobre la taula dotze unitats amb la catxarofa cap amunt i en línia recta.

Devons s'espolsava un pessic de sal a dins de cada una de les catxarofes de les carfolles. D'esquerra a dreta representaven els dotze mesos de l'any entrant. No recordo si el ritual incloïa alguna oració. Sigui com sigui, al dia següent s'havia fet aigua dins de les carfolles i aquesta quantitat d'aigua representava de manera proporcional la quantitat de pluja que cauria l'any següent a cada mes de l'any.

Cal recordar que les sebes de Sellent es fan més grosses que a cap altre indret i no es fan cuentes. Fent-les talment, molt desitjades.

Per a fer l'escopeta vos cal una canya gruixuda i seca i un broc recte que, al arquejar-lo, faci motlla i prou llarg. El boix o el sanguinyoler són fustes apropiades per fer el broc.

La canya agafarà la llargària de diversos tanys i quedarà tancada per una punta i oberta per l'atra. El broc ha de ser més prim que la canya, i tindrà la llargària aproximada d'una vegada i mitja el de la canya, ha de ser recte i cal pulir-lo i deixar les puntes lleugerament arrodonides. En la punta tancada de la canya hi farem un forat al costat perquè hi entri just la punta més gruixuda del broc. A un parell de centímetres de l'altra punta de la canya i a la mateixa banda que hem fet l'altre a l'altra punta, hi farem un forat allargat d'entre 2 i 3 centímetres. En la part més propera al centre de la canya d'aquest forat allargat farem que el forat atravesi cap a l'altra banda però just només de la mida de la punta del broc.

Si ho hem fet tot bé, podrem apuntar l'extrem gros del broc al forat de l'extrem tancat de la canya i ficar-li. Llavors doblar el broc en forma d'arc i entrar-lo pel forat allargat primer i, tensant-lo una mica més, passar-lo cap el forat de l'altra banda i fer que sirti una mica. Si premem la punta, l'arc ha de saltar fins a l'altre extrem del forat allargat.

L'escopeta està preparada. Agafeu la bala – un roquet, un ginebró, qualsevol objecte de mida xica – i introduïu-lo per la punta de la canya; carregueu l'escopeta portant el broc al forat del disparador; - mantingueu-la lleugerament inclinada cap amunt per evitar que caigui la bala – apunteu i dispareu.

Quan n'hageu fet unes quantes ja descobrireu que la punta s'acaba trencant, és el preu de voler-la fer massa potent.

Hi havia un costum que empraven els pastors de Sellent que avui, amb la cultura moderna occidental, pot semblar poc higiènica. Altrament a l'Àfrica encara es poden trobar costums i tradicions que es podrien considerar de la mateixa manera i tanmateix els pobles que les empren les consideren justament una qüestió d'higiene utilitzar-les. Estem parlant d'un costum ecològic.

Els pastors paren quiets poc temps a cada lloc, es mouen així com es mou el ramat, han d'aguantar pluja, fret, vent, neu, mosquits i el que vulgui la meteorologia i la natura oferir-los. En el cas del fret, a part de la manta o abric que poguessin portar, la manera de combatre'l és amb el foc, però com fem una foguera i la anem traginant? Hi havia un manera per a no consumir ni llumins, ni pedra de l'encenedor, l'ensenall de patanada.

Les patanades de vaca eren les més emprades, es podien plegar ja seques que solien ser arrodonides o quan encara eren saumalles donant-los-hi una forma de panet llargarut; després es guardaven en esplugues a l'aixoplug de les pluges perquè s'acabessin d'eixugar i es mantinguessin així. Es buscaven esplugues escampades pels llocs on s'havien de moure amb el bestiar a la tardor i l'hivern i, si no n'hi havia, es preparaven fent un munter de rocs i se n'hi desaven unes quantes a cada una.

Al arribar el dia en que calia fer foc, els primer foc s'havia d'encendre amb encenedor o misto (llumí) devons, abans que s'apagués, s'agafava la patanada i s'encenia d'una punta i se li bufava per assegurar-se que estava ben encès. La particularitat que fa la patanada útil és que es crema sense fer flama i tarda molt en cremar-se. Així doncs el pastor podia fer i una caminada fins a portar el ramat a bona pastura i on hi hagués un bon argelaguer per a cremar. Llavors n'hi havia prou de bufar-la pel costat on sortia fum i es recuperava la flama que acostada al fenàs o a l'argelaga encenia una nova foguera.

Lo molí d'aigua

A la bora del riu on després podrem provar-lo hem de buscar joncs. En tallarem un segment de secció uniforme de entre 20 i 30 Cm de llargària. A cada punta farem dos talls longitudinals centrats i perpendiculars que portarem fins a 1/3 de la llargària total. Del mateix llarg que el segment central que no hem obert, tallem quatre segments d'una secció més xica. Pels extrems de cadascun d'aquest segments i ficarem un parell de centímetres de les llengüetes del primer jonc de manera que formi un rectangle.

Farem el mateix amb els altres tres tossos de jonc procurant que quedi simètric tot plegat. Ara només falta trobar una tija d'herba recta i seca prou llarga per atravessar el jonc central i que sobresurti per les puntes per poder-les aguantar amb els dits.

Al posar el molinet sota un raig d'aigua, que caigui el raig a sobre d'un costat, tot l'enginy comença a girar.

Jocs de quan la canalla buscava els enclevats, l'era no estava ni empedrada ni asfaltada, i les joguines o se les havien de fer, inventar, imaginar o fer jocs sense joguines. El nom del joc pot confondre i fer pensar que es tracta d'un joc de nenes però, si bé és més de nens que de nenes, hi podien jugar tots dos bandos; Després també s'en va dir el joc d'arrancar sebes.

Començaven dos que farien de caps de colla i de força més o menys igualada; entre ell es posaven d'acord en que un fora una cosa i l'altre una altra, per exemple: un agafava ser sucre i l'altre sal o bé, un escollia ensiam i l'altre, esquirola. Devons es posaven un davant de l'altre i demanaven al demés que anessin passant un a un. Així que anaven passant pel mig dels dos els preguntaven a cal d'orella segons quines fossin les paraules claus – què vols ensiam o esquirola? o, què t'estimes més sucre o sal? – i, segons el que responguessin, es posaven darrere del què era tal o qual cosa i agafaven per la cintura al del seu davant. D'aquesta manera es feje una renglera de dos bandos bastant aleatoris en quant a la igualtat o desigualtat de les forces. Com és caval, primer demanaven als més valents que quedarien darrere dels caps de colla i al final passaven els més xics que fejen la cua.

Un cop hi eren tots, agafats per la cintura i els caps de colla agafats per le mans es tractava d'estirar bando contra bando, els 'sal' estirant dels 'sucre' i els 'sucre' estirant dels 'sal' cada un cap a la seva banda i veure d'arrossegar-los. De bo que acabaven tots per terra i malgrat que de normes n'hi havia poques es donaven les culpes uns als altres de fer trampes i de fet, algunes s'en fejen. Quan els preguntaven per la seva preferència, cosa que s'havia de fer de manera neutra sense saver què era l'un i què era l'altre, es podia preguntar tendenciosament si es menjaven les sopes amb sal o amb sucre, fent d'aquesta manera que no sempre guanyés més adeptes la colla del sucre.

Entre el joc i la necessitat, el parany, dit llosera, l'ensenyaven els grans a la canalla per a caçar els moixons que després es menjarien a la graella o amb l'arrós. Lo pardal era el més caçat, però qui la parava aspirava a caçar-hi alguna torda o algun ocell amb més xixa. Pitrois i cuarois eren els altres moixons més atrapats. Encara que es podien parar tot l'any, era a l'hivern i especialment quan hi havia neu quan tenien més èxit.

Es necessitava una llosa d'un pam i mig o dos pams, un roc i quatre brocs a més, per atreure la presa, anava bé una mica de palla i alguns grans de blat o unes molles de pa.

En un planell es netejava la terra perquè la llosa hi quedés plana, sense cap roquet que la pogués trencar al caure ni que li fes fer pont i el moixó es podés escapar. Del seu perfil es triava el cairell més reste perquè toqués a terra i s'aixecava de l'altra banda a una inclinació de 60º a 80º i es deixava caure. A uns centímetres de la llosa de la part d'on havia caigut de més amunt s'hi posava un roc prou gros perquè després aquest haurà d'aguantar el pes de la llosa. Aquest roc haurà de quedar ben assentat a terra i mostrar a la llosa un caire que faci una línia horitzontal paral·lela a terra on s'hi pugui recolzar el contra-broc de suport.

Per parar la llosera, es trona a inclinar la llosa com al principi i s'apuntala tal com mostra el dibuix amb els tres brocs i el contra-broc. Per això prèviament s'hauran d'haver tallat aquests quatre brocs rectes, nets de fulles i tanys i acabats amb puntes. Els dos de la base de la llosa són d'igual longitud i els més llargs. El de d'alt és una mica més curt que el altres dos i el contra-broc és més gruixut i més curt i se li fan tres osques. Primer es posa davant del roc amb el qual s'haurà d'aguantar i es fa força cap el roc per veure si té curvatura; així es veu com quedarà el contra-broc quan estigui la llosera parada i llavors en la part que mire cap a la llosa és on s'hi fan les osques, dues a la part inferior on s'hi apuntalaran els dos de sota i el tercer al cap de munt on s'hi apuntala el de dalt.

Al parar-la, cal mirar que la elevació dels dos brocs de sota no deixin passar el moixó per sota i que quedin prou sensibles perquè el seu pes desequilibri la llosera i aquesta li caigui a sobre.

Fer Cantar Lo Gall

Aquestes coses s'ensenyen millor en la pràctica que no pas amb un munter de paraules. Però com que no podem treure les mans a través de la pantalla no hi ha més remei que posar-hi una explicació lo més acurada i divertida possible. Fer cantar lo gall és una manera de dir que el que anem a fer és explicar com s'hi fa el cant del gall amb les mans i amb l'ajuda d'una fulla d'herba de grama o similar. La grama fa una fulla llarga i plana i té una consistència fibrosa. Posarem aquesta fulla entremig dels dos dits grossos alhora que entrelliguem la resta dels dits d'ambdues mans – com si anéssim a resar i després fem passar els dits d'una mà per entremig de l'altra – els dos dits grossos queden estirats i amb les ungles a la vista i entremig d'ells la fulla ben recta i estirada. Veurem que entre els desnuador dels dits grossos i el palmell de la mà, per on hi queda presonera la fulla, els dits no tanquen bé de manera que la fulla fa de guinxa; Llavors cal bufar-hi per la part de dalt tapant amb els llavis els desnuadors i deixant escapar l'aire per la part inferior de l'escletxa. Els cops de vent s'han de correspondre amb el 'quiquiriquí' del gall i bufant amb força.

Ara experimenteu-ho.

En el joc dels disbarats el primer feia una pregunta al del costat i li contestava, aquest feia una pregunta al següent del qui en rebia resposta, així s'anava prosseguint fins que es tancava la rotllana. Llavors tornaven a fer la volta ara cadascun dient el que li havien preguntat i la resposta que havia rebut, òbviament les respostes eren incoherents amb les preguntes i això, els disbarats, feien riure.

El Pare Carbasser és un joc d'inventiva i de construcció del llenguatge alhora que calia estar alerta del que es deia. Amb la inventiva del diàleg calia emmascarar els números que es deien perquè al joc del Pare Carbasser a cada un dels jugadors se li donava un número i quan en el diàleg es deia el seu número volia dir que era el següent a parlar i fer el seu mini discurs. El joc sempre començava amb la frase: “El Para Carbasser va ...” va fer, va dir, va el que sigui en una frase que contingués un número.

1. A que has anat a l'hort?
2. A buscar cols -contesta a I.

II pregunta a III

2. Què mengen les vaques?
3. Palla poca -contesta a II

Aquest número és l'indicador de qui seria el següent que hauria de continuar el discurs un cop el primer pare carbasser hagi acabat el seu. A banda de que els discurs portava a frases ben enginyoses també portava a que els participants es distraguessin amb l'enginy de les frases i no s'adonessin que els tocava de parlar. Perdien i quedaven descartats els que no parlaven quan els tocava, però també els que parlaven sense que els toqués. No hi podia haver un únic guanyador perquè quan només en quedaven dos el joc es feia absurd. Hi havia l'astúcia de despistar fent creure que emprant frases fetes es diria una xifra concreta dient-ne una altra al seu lloc, o distreure d'altres maneres.

III pregunta a IV

3. Quants anys tens?
4. 13 -contesta a III

IV pregunta a I

Després expliquen:

1. M'han preguntat: Com va anar lo ball? i m'han contestat a buscar cols.
2. M'han preguntat a que havia anat a l'hort i m'han contestat palla poca.
3. M'han preguntat: Què mengen les vaques? I m'han contestat 13.
4. M'han preguntat quants anys tenia i m'han contestat ben ballat.

El que parlava també havia d'estar alerta perquè només podia dir els números del participants que encara quedaven en joc. Dir-ne un d'equivocat com per exemple un número d'un participant ja descartat, desqualificava i descartava al jugador que s'equivocava d'aquesta manera.

Exemple:

Número del participant ― Discurs