Documento sin título


	I n t e r c a n v i s

Sellent no era un món tancat, en quan a manera de funcionar i els comportaments no es podien veure pas com un espai diferenciat de la resta de l'entorn. Encara que la producció de cada casa estava majoritàriament destinada directament a la subsistència de la pròpia família, s'havien de pagar contribucions, comprar roba, estris de cuina, adobs i els utillatges de treball com reus, cadenes, cistelles i alguns serveis com refer els matalassos, les cadires, etc. Altres intercanvis es feien entre veïns.
	Quan una família tenia excedents d'algun producte de l'hort, el repartia entre els veïns i en rebia d'ells, quan la situació era inversa. Generalment no es comptabilitzaven les quantitats si se'n donava més o menys en petits intercanvis, però en casos en que la balança es descompensava molt podia encetar una negociació d'intercanvis pactats. Aquests intercanvis de comestibles habitualment els negociaven les dones i sovint era també l'origen d'amistats i enemistats entre cases, de manera que cada casa acostumava a tenir preferències alhora de fer aquests intercanvis. També, si es volia recuperar la confiança amb alguna altra família o obtindre'n algun favor, es feia amb regals de productes o serveis.
Els intercanvis dels homens eren de serveis, és ha dir, intercanviaven feina. On més clarament es veia això era al temps de la sega, però també el dia de matar lo porc, en algun cas per llaurar o collir los trumfos i en algunes feines comunitàries de bosc o camins. Quan s'iniciava la sega s'havia d'enllestir a fi que no agafessin pluges que podien malmetre part de la collita. Llavors la colla de segadors es reunien al sembrat d'una casa de bon matí abans que escalfés lo sol i començaven a fer rengs. Es feia la parada de les deu-hores per menjar-se un tall de llonganissa amb un tros de pa i després al migdia que venia algú de casa amb el cistell a portar lo dinar als segadors. Lo canti amb aigua fresca de la font i la bota o porró no podien faltar. La canalla s'ocupava d'anar a emplenar lo canti, a la font i les mosses que ajudaven a casa, portaven el cistell al tros.
	Un dels serveis compartits els darrers anys va ser el de fer de recader del pa i de les compres al poble. A peu i amb ruc o somera, les famílies baixaven al poble a proveir. Aprofitant el viatge que podia trigar entre una i dues hores i mitja d'anada i lo mateix de tornada, s'encomanaven queviures, especialment pa, d'uns veïns als altres. El portaven en saques de plàstic, dos tres o quatre pans grossos, avui dits pans de pagès, de 2 quilos. Qui anava al poble també feia de carter. Les noves arribaven en sobres de paper després de dies d'esser escrites en un protocol solemne. Però en la segona part del segle XX se sabia el què passava al món escoltant la ràdio. Ràdio Pirenaica, de “Espanya para los espanyoles”, les notícies i la música que es podia escoltar, donaven una nova visió del món. Els diaris eren escassos tant perquè estaven poc avesats a llegir com, els que ens sabien amb prou fluïdesa, només tenien accés a diaris vells i que en tot cas, la informació del que passava al món poc els afectava en la seva vida quotidiana. La informació realment útil era la que corria de boca en boca, la informació local del dia-dia, la pujada dels preus, si plourà o farà sol, si venien gitanos o que venia el marxant...
Els culs de les cadires de bova seca cargolada, les cistelles de vimen i canya, les panistres de sarguera, les sàries de cànem, les ferradures, les reus, les puntes i tatxes, aixades, arpiots, aixoles i destrals eren cosa del ferrer i los mànecs i camatimons se'ls feien els homens cada un a casa. Les pedres d'esmolar, planes o de roda eren molt apreciades, però la de la dalla el martell i l'enclusa eren de compra. Les famílies anaven aprenent a fer-se aquelles coses que els mancava. Segurament en temps anteriors hi havia artesans que feien gairebé de tot però no devia ser fàcil re-emplaçar als artesans. Al vell poble feudal de La Vila hi ha rastres de metalls en una zona concreta lo qual és indici de l'existència de la ferreria del poble. A més cada cop arribaven de fora noves eines que havien de facilitar les feines, apart dels cantis, tupines, plats i demés utensilis que necessitaven anar-se renovant
	Per a fer aquests i altres intercanvis, compres i vendes hi havia uns mitjans organitzats. Pels animals hi havia lo Fortó, lo comerciant del bestiar, recordo que se n'emportava els trossos dels animals morts carregats al ruc i negociava la compra dels vedells que per a moltes cases era l'única entrada important de diner de tot l'any, o per treure's alguna vaca vella; la compra o venda dels rucs, si no havien anat a algun mercat a negociar-ne algun. Però tenien clar que si se'ls podien acampar pel seu compte o fent comptes amb algun veí, no farien pas comptes amb lo marxant. Lo marxant es limitava més aviat a aquelles transaccions que no tenien cap més remei.
Qualsevol visita començava amb l'oferiment d'algun veure al visitant; una copeta, un got de vi, lo porró, lo canti... i pels esvaïts una llesca de pa amb tomata i si havia sort un tall de llonganissa, o botifarra o cansalada, en aquells temps tot i que per a ningú no hi havia abundància, ningú es quedava sense res.
	Lo marxant del ruc era dels del gotet de vi i era un home amb un ruc carregat fins no poder més que passava per les cases oferint les peces de terrissa embolicades en palla i, demanant-li, treia no se sap de quin forat, les coses més impensables que la gent necessitava. De fet si les portava era perquè ja sabia lo que la gent podia necessitar, sinó era la seva feina com a comerciant convéncer-los del servei que els podia fer tal o qual peça. Aquest tenia fama de ser divertit la qual cosa li obria més fàcilment les portes de les cases. Per la roba, agulles, llapis ... la marxant de cal Tabola de Bóixols, amb una ruca amb sarrió carregada passava per les cases oferint gènere. També hi ha memòria del marxant d'Artesa. Eren una parella d'home i dona de raça gitana sense animals, carregats amb mocadors de farcell un cada un, plens de roba, especialitzats en roba de llit, estovalles i teles.
Va començar a marxar la gent cercant una vida millor, van arribar els tractors i els cotxes, se'n va perdre la mena dels animals de càrrega i d'estirar la reu, els marxants van deixar de vindre el traficant d'animals si havia de venir, calia trucar-lo. Tot del que faltés s'havia d'anar a proveir-se als pobles propers i el valor dels productes de la terra va decaure els engranatges comercials i d'intercanvi antics van quedar substituïts pels moderns intercanvis motoritzats i sempre amb la moneda implicada. Avui això és la norma perquè així l'estat se'n pot quedar el 18% o el 8% d'IVA, poc menys de la cinquena part o de la desena part de la producció passa a alimentar l'estat. En el sistema antic l'estat només recaptava amb les contribucions directes però la producció global era major. Ens hauríem de preguntar si no fora més convenient tenir els camps cultivats, els boscos nets i els ciutadans del país vivint arreu encara que l'aportació a la cistella de l'estat no fos proporcionalment engreixada.
Encara que en els darrers temps cada casa tenia les seves eines d'esmolar, l'esmolet havia estat un visitant que passava per les cases a esmolar les eines. Ganivets, estisores, podalls, volants, etc. eren moltes les eines que s'havien d'esmolar i abans de començar moltes de les tasques del pagès. S'havien de preparar els ganivets abans de començar la matança dels porcs, picar i esmolar bé la dallar abans de la sega, esmolar destralons i destrals quan tocava fer llenya. Hi havia tanmateix una eina sagrada, el ganivet que cada home i sovint cada dona, portava a la butxaca. Un ganivet de Solsona servia tant per tallar lo tall i lo pa a l'hora de dinar com una bardissa emprenyadora o fer o arreglar un mànec d'emergència. Era l'eina que a cap pagès ni a cap pastor no li podia faltar. També salvava el bestiar quan calia. Un ganivet a mà permetia fer un broc punxent a temps quan les ovelles havien menjat herba calenta per punxar-los la panxa abans que es morissin rebentades. També servia tan per a fer la collita de l'hort com per trinxar los trumfos i les cols per l'olla, tallar lo clatell a la gallina o espellar lo conill.
	Segurament la feina més desconeguda per la nova societat era la del matalasser que allà la coneixíem pel nom del l'home que la feia, 'lo Fel'*. Què feia el matalasser, matalassos? Sí però més que això, els renovava. Els matalassos es feien amb la llana dels ramats i amb l'ús la llana s'embrutava i s'aplanava agafant la forma dels cosos que hi dormien i perdien tant la frescor i l'escalfor con lo tou. El matalasser desmuntava els matalàs descosint la funda, rentava la llana i la funda. Per rentar la funda ho feien les dones com ho feien amb qualsevol altra peça, a la bassa amb la paleta i lo sabor i si estava molt bruta o hi havia hagut alguna defunció per malaltia, la podien bollir abans a la caldera. La llana la solien portar al riu i la deixaven rentar amb l'aigua corrent. La tiraven al toll i després així que el riu l'anava arrossegant, l'anaven recollint més avall on havien preparat una tolla de retenció d'aigua i l'anaven ensacant. És clar que se'n perdia però només era llana verge sense trenar. Encara que ho podien fer també a la basa, deixant-la estovar i recollint-la més tard però els era més difícil de recollir-la perquè no venia sola cap a la vora i part es podia enfonsar.
Després amb la llana eixuta, s'estenia sobre un trebol i s'esparpillava, la principal feina del matalasser. Consistia en picar-la amb dos bastons un a cada mà pim-pam i anant-la amuntegant i tornem-hi, a batre-la. Era una feina laboriosa. En acabar la llana era escumosa i es podia tornar a ficar a la seva funda de matalàs. Cosí després els botons amb els cordills que fan que es mantinguin les dues cares equidistants i finalment tornar a tancar la bossa de la funda. De manera semblada però més senzilla es feia amb els coixins. En-cabat només restava anar-hi a cotxar per descobrir-ne la nova textura.
Però en aquells temps tampoc no ens em d'enganyar creguent en un món idíl·lic. No tothom era ben vingut, ni acollit, ni la hospitalitat que caracteritzava les cases de pagès era igual per tots els viatgers i transeünts. Els gitanos eren tant maleïts com la mateixa pesta. Històries n'eren explicades tantes que no se'n pot fer una de bona. Quan en passava, la veu anava per d'avant i la gent estava 'al tanto'. Vigilaven que no toquessin res i si s'apropaven a les cases o a alguna propietat que se'n poguessin endur, eren apedregats, els abuixaven els gossos però amb cura de contar-los que tornessin tots, ningú els volia aprop. La norma era que no podien estar més de tres dies enlloc, llavors quan passaven, ho feien en grans clans familiars i la necessitat els feia comportar-se de manera poc apreciada per la gent i per les autoritats. Pels voltants de la Fira de Sant Andreu en solia passar amb animals, cavalls que solien portar lligats en renglera, és a dir, el del davant portava lligat al següent del darrere fent una cadena que podia ser de fins a mitja dotzena. En aquestes tirades no hi acostumaven a anar les famílies complertes com en altres, eren només un home o uns pocs que feien el viatge per portar els animals a vendre o venien de comprar-los o intercanviar-los com a comerciants. Algunes famílies portaven rucs amb sàries dins de les quals hi portaven els seus xics pelats o només embolicats amb algun tros de manta.
	Alguna d'aquella gent s'oferia per a fer algunes feines especialitzades, mà d'obra a canvi de menjar o vendre algun producte que duien per vendre, sovint de dubtós origen. Arranjar paraigües, cosí matalassos, canvis d'algun animal, sinó quan passaven demanaven i agafaven el que podien. La fam el podia i fins i tot arribaven a descolgar animals morts per a poder menjar alguna cosa. La imatge és esgarrifosa. Un home de cal 'Roella'* amb la seva arma en va matar un per la qual cosa va ser condemnat a dos anys de presó. De fet, només es considerava un crim a mig camí entre matar una persona i matar un animal si bé, no obertament. S'explica que un gitano vell va anar a confessar-se. Lo capellà li va preguntar què en sabia de la mort de Jesucrist; aquest va sortir corrents per avisar als jovens que marxessin ràpidament que havien matat un home i no sabien a qui carregar-li les culpes.
Malgrat aquelles escenes del passat de quan la societat mirava de protegir-se de tot lo desconegut, els gitanos van absorbir de la cultura catalana, van deixar de voltar per Sellent en temps perquè tampoc no hi havia res de profit i de fer aquella vida nòmada que sempre havien fet van assentar-se entorn a pobles i ciutats i reduir els viatges a la venda ambulant. Des que s'hi pot accedir amb vehicle de 'gitanos' n'hi torna a haver, encara que no està clar de quina raça són. Se n'enduen el que troben: llenya, bestiar, ferros vells i qualsevol cosa que puguin vendre. Són unes noves generacions de gent procedents de l'Europa de l'est, de les ciutats que creuen que tot el que no està darrere d'una porta és de qui ho agafi. La cultura rural està pràcticament aniquilada i aplicar la cultura de la ciutat al camp és un camí destructiu pel pagès. No és rentable protegir totes les propietats dels afamats i 'incultes' gent de la mata*² que ja no respecta cap propietat simplement perquè tingui un amo.
	* Recordeu que els noms reals s'han canviat intencionadament. *² Gent de la mata. Gent de la gran ciutat i voltant, com en diuen a la capital del municipi.