La matança del porc era una activitat assenyalada. Durant mesos s'havia estat atipant el pastiu o la truja; des de xics ja s'havien escollit pel seu destí, un o dos per família a l'hivern i, en les famílies més grosses, encara s'en matava algun altre fora de temporada. Als darrers anys ja no era costum de fer-los criar, es comprava el garrí i se'l cuidava fins estar ben gras. L'èxit del porc representava l'èxit de l'aliment de la família per passar, bàsicament, l'hivern encara que n'hi acostumava a haver durant tot l'any.

Abans, però, era normal tenir-ne una família, amb el marrà, la truja i els porcells o garrins, tots plegats anomenats 'xecos'. Vivien a la pleta, el corral o la cort i menjaven tota mena de deixalles de la casa, normalment vegetals bullits al calder, aglans de roure quan n'hi havia a la tardor i que es plegaven de terra amb cistelles, trumfos quan en sobrava o eren massa xics i naps. A part dels que anaven per matar, el mascle i la femella feien vida apart. Els escollits, si eren mascles, se`ls sanava ja de ben xics. Després de la operació, sense anestèsia, se'ls hi tirava sofre per desinfectar i cicatritzat la ferida feta pel sanador -aquells esgüells no s'obliden-. Diven que així s'engreixaven més i la carn era més bona.

Un mes abans ja havien anat a la devesa a fer lo boïc, una rotllana d'argelagues endreçades, totes amb el canot cap un mateix cantó i amb algun boix o romaní. Lo boïc que s'havia deixat allà mateix perquè s'assequés i amb algun roc a sobre perquè no se l'endugués el vent. El dia abans, amb la forca i al coll s'anava a buscar per deixar-lo a prop de l'indret on matarien l'animal.

Es reuniven els homens de la família o veïns i algunes dones. Sempre hi havia el matador, que era qualsevol que n'havia aprés a base de veure-ho fer i ajudar a algun altre matador; els fills prenien el relleu als pares i als padrins. Solien ser homens valents d'una edat no massa jove, quan ja s'han perdut les manies. Es reunien de bon matí que, a l'entorn de Nadal i principis d'any, no era massa d'hora, cap a les 8 del matí, si no havien desdejunat feien un cafè o un trago de veure per treure's el fred.

A prop del corral es parava la taula, a l'era, al replà... Allà s'hi havia de fer la primera feina. Les tosques i teulissos, l'aigua calenta, lo ganxo, les argelagues, la forca i forcons, els ganivets ben esmolats i los homens; mentrestant les dones a casa, cubells amunt i avall, draps i pots, caminada cap ací i cap allà. Si no sabéssim el que ve, mos semblaria un sense sentit. Elles, però, ja havien pelat, trinxat i bullit la seva el dia abans i encara restava penjada en una saca fen un remujot al cap d'un puntal on s'hi havia passat tota la nit, a la serena, perquè perdés l'aigua. Pot ser bullit l'arròs de bon matí i deixat eixut, llescat un o dos pans i desats en un cove sobre un mocador de farcell. El pot del pebre negre ben ple... s'hi havien passat les hores molent-lo amb lo molinet de mà, rodant i rodant i buidant lo caixonet al pot gros i més mostes de gra negre a la boca de dalt. Lo saler de la sal prima, ple i los cordills de lligar botifarres tallats a pam.

La màquina de trinxar carns si era de casa, s'havia tret del seu indret de guardar-la i netejat si, com passava sovint, l'havien comprat entre unes quantes famílies llavors s'havien de posar d'acord i anar-se-la passant quan els toqués. Les eines havien d'estar a punt i com que d'una temporada a l'altra les coses s'oblidaven, s'anaven diguen uns al altres: ara hem de fer això, ara hem de fer allò... i esmolat los ganivets, fos amb la pedra de roda, la pedra d'esmolar la dalla o pedres d'esmolar trobades en qualsevol carrigal. L'esmolet ja feje temps que es no movia per terme.

Tot apunt doncs. La dona que li donava menjar cada dia l'anava a treure del corral i l'atansava a la taula i quan lo matador ho creia convenient, abans que s'espantés al veure la gent, l'agafava amb lo ganxo per sota'l morro. Alguns ganxos fins i tot fejen a l'altre extrem una altra mitja anella que servia al matador per aguantar lo ganxo amb la cama i així tenir les mans lliures per treballar, sinó, alguns hi lligaven una corda que feje el mateix fet . Estirat pel matador i empés pels homens era atansat fins vora la taula on, llavors l'agafaven entre tots per aixecar-lo i tombar-lo sobre la taula. Una dona amb una galleta (galleda) neta i sovint també amb un pot, es preparava al costat del matador, aquest amb un ganivet molt esmolat, més modernament en forma de punyal, buscava el punt del coll i entremig de les potes on faria la punxada buscant l'artèria aorta sortint del cor.

Ara és l'hora d'agafar la forca i atansar el boïc al porc. Com que als matins d'hivern són freds, s'acostumava a encendre una foguera a prop de la matança per escalfar-se la gent i, arribat aquest moment, per encendre les argelagues sinó, algú portava algun encenedor de pedra i petroli. Amb les mans, bastons o forquetes de bastó s'agafaven les argelagues, s'encenien i es feien corre per sobre de la cansalada del porc per xuflimar-li el pel. Al mateix temps un, al darrere fege corre un ganivet esmolat com s'hi l'afaités per treure la resta de pel cremat, la cendra i el carbó de l'argelaga cremada.

Després d'haver xuflimat els racons de sota les potes, dins les orelles, el braguer i qualsevol racó amagat, era l'hora d'agafar les tosques i els teulissos i portar la galleta d'aigua calenta i el pot. L'escaldat servia per acabar de netejar la cansalada de tot lo porc. S'abocaven pots d'aigua calenta per sobre i els del les tosques i fregaven al darrere tant per treure la ronya com per arrasar les restes del pèl fins a deixar tot el porc ben net de les dues bandes.

Un cop ben net i afaitat calia pujar-lo a la taula del matador per trinxar-lo. En alguns llocs més moderns tenien com una taula de ferro sense coberta amb potes llargues de la mateixa alçada de la taula del matador on havien fet el xuflimat del porc, així s'estalviaven de tornar-lo a pujar a la taula des d'un nivell més baix i només amb una volta d'una taula a l'altra ja quedava a puesto.

El primer, un cop posat a la taula de fusta era tallar-li les peülles, els peus. Amb un ganivet ben esmolat es buscava l'indret dels desnuadors i es tallava la cansalada en rodó i torcent el peu es buscaven els tendons per tallar-los un a un i amb un esforç final separar cada peu de la seva pota. Els traginers que eren els que no tenien altra feina, normalment els més joves, portaven els trossos cap a dins de casa on les mestresses disposaven cada part on li correspongués, al celler, al rebost, al foc, a la taula de desossar... Els peus segurament, a la taula per salar-los.

Ara ja es podia posar l'animal dret talment com si hagués de tornar a caminar; les potes sense peus fejen un bon puntal.

Un llarg tall des del clatell fins a la cua recorre la columna vertebral. Al arribar a cua el tall es divideix per passar un tall per cada banda i ajuntar-se a sota. El tall baixa fins sota la cansalada i es va separant aquesta amb l'ajuda dels ganxos que l'ajudant del matador aguanta i estira alhora que el matador la va tallant amb la punta del ganivet per sota. Columna i domillos van apareixent a sota. La cansalada es separa prou perquè s'aguanti sola Al banda i banda de la columna hi ha els domillos que s'escapcen de la punta del cap i s'arranquen estirant des de la cua en una sola peça per banda. Els domillos ban cap a casa per la seva conservació.

Entre les espatlles hi queda l'anomenat cap de llom una peça musculosa que normalment aguanta el cap. Es treuen com a carn de segona. Ara la columna i les costelles queden a la vista. Amb el destraló es va tallant des dels costats de la cua ambdues bandes i estirant per la cua es va llevant l'espinada sencera fins arribar al coll. Després la cua es tallarà per separar-la de la resta ossada. Una panera revestida amb una peça de roba neta al costat de la taula de matar va recollint les peces més xiques que en van sortint.

Ja sense l'espinada, el ventre queda al descobert i, un cop separats els dos pernills de l'os del coxes que els fa de ròtula, s'obre com un llibre deixant a l'abast tot el contingut. Començant per la part del cap queda a la vista la mandíbula inferior, les espatlles o paletes, la freixura i a sota d'aquesta el cor, les costelles a banda i banda i les tripes, fetge, ronyons, bufeta, melsa i per descomptat els dos pernills. Es van treguen cada peça per posar-les a la panera o al porgader també revestit d'una roba per, un cop estigui ple, portar-lo cap a casa a mans de les dònes que saben què fer-ne.

Sobre la cansalada que fa de llençol hi queden les costelles, els pernills, i a sobre els budells. Del cap de la cansalada se li han retallat les dues espatlles. Aquestes o aniran per salar com a pernill o a desossar per a farcir budells i fer-ne botifarres i llonganisses . Els budells van a part en panera o porgader perquè les dones els netegin així com també el tacó o estómac i esòfag ; el fetge, el tel del ventre i els ronyons al rebost; la freixura, els trossos de carn o cansalada sobreres van a la taula de desossar de dins de casa; finalment, les costelles van al rebost sovint per a fer-ne conserva en una tupina i la cansalada i els pernills per a conservar-los en sal. Amb la bufeta (urinària) la canalla en fejen un globus i acabava a la boca dels gats.