Ja eren 'dos quarts tocats' del segle XXI, l'home havia sortit de matí, com havia fet altres vegades, portava l'escopeta i havia agafat uns pocs cartutxos i no sabia que aquell dia li canviaria la vida per sempre. Sabia que era temps de veda, però calia portar alguna cosa més per dinar, una perdiu, un conill, qualsevol cosa. El que va arroplegar, però, va ser la desgràcia per ell i la seva família. Eren altres temps on el respecte per les persones i la vida humana tenia un altre sentit. Imposar l'ordre a cop de garrot, on la llei i la justícia eren pesades amb la balança torta, era ben normal. Ja havia caminat una estona i havia fet algun tret, les filles eren xiques i la dona havia de fer les feines de casa, del hort, del corral, rentar a la bassa, ....quan ... els va veure venir, de verd i amb tricorni. Li van cridar 'l'alto', però a ell amb el seu esperit juvenil, la responsabilitat que assumia i bon coneixedor dels racons de les costes i boscos, les seves cames se li van posar a corre. Perdre l'escopeta, estar uns dies al calabós, potser m'ho puga estalviar – pensava- quan un mal pas, un mal gesto, una entortolligada i la escopeta “pum” es va disparar. Tan se val com va ser, el que va importar va ser el que la parella va pensar, es va imaginar ... Entre espantat, neguitós i amb ganes d'alliberar-se d'aquella situació i, tot pensant que malgrat tot, tampoc havia fet res massa dolent, malgrat i sabent, que la balança era ben torta, li va fallar la confiança.

Agafat i ostiat fins a la mèdula, portat al cuartel i, - ja hauria de ser a casa, qui els ho dirà – i més garrotades, i més garrotades fins que li va sortir sang per l'orella. Hores van passar, seguit dels anys i tota una vida.

Mai més va tornar a ser el mateix.

Perquè diríeu que es va tirar a la beguda, perquè, a partir de llavors, pegava a la seva pobra dona i al final qui en va patir les conseqüències van ser els seus fills i família de tantes nits dormides a la serena? Era un home dolent, un mal vividor – pensaria qualsevol que no en sabés res més – I així hagués quedat per la història si ningú no redressés la balança en pro de la justícia. Avui sabem que quan a algú li surt sang per l'orella és que ha patit danys cerebrals. Com es pot culpar a algú quan és el resultat i la conseqüència d'un maltractament, quan la seva eina per dirigir la seva vida ha estat malmesa. Qui va realment maltractar la dona, la seva pròpia vida i la de la seva família? - Contesteu-vos vosaltres mateixos -.

A part de la dramatització – Així m'ho van explicar -

    El nen que s'emportar l'àliga

Hi ha històries que avui es fan difícils de comprendre, en aquest món de la màquina i les bèsties domesticades en granges i lo més sorprenent que veiem passar és que es posi a nevar. Quan veiem els documentals d'animals que surten cada matí a buscar menjar i cacen un altre animal per menjar-se'l, que busquen aixoplug quan plou sota un arbre, una roca, ens sembla que això no va amb nosaltres. A Sellent s'esplicaven moltes històries de llops que s'havien menjat gent. Aquesta de l'àliga, però, és la més sorprenent.

Calculant el temps pel parentiu d'aquell nen amb la seva família actual surt que d'això en deu fer cap a una centúria. Debien ser les últimes àligues que volaven pel Boumort ja que actualment se n'ha perdut la mena i, artificialment, les han reemplaçat pels voltors.

Aquell matí havia sortit l'últim sol per la criatura ja feia una bona estona. El cel era blau però amb aquella broma prima que l'emblanquinava i les bromes nedaven emportades pel vent de ponent a llevant. El ramat estava aviat i ja se l'havia emportat la mossa cap els trossos de vora el riu. Les gallines també estaven engegades i picaven pels voltants del femer i per l'enclevat de vora del camí. Els nens havien fet camí cap a l'estudi del poble amb l'esmorzar a la bosa i l'amo aquell dia havia decidit d'anar a cavar l'hort. Lo padrí s'havia quedat a arreglar mànecs i voltava per l'era i lo covert. Les mestresses estaven fent les feines de casa i, just fege un moment, acabava d'arrivar la jove de buscar aigua a la font: dues galledes amb lo collader i el canti a la mà. Lo ruc aquell dia pasturava a la punta del tros, estacat al pomer i, quedava la Perla, que estava estacada amb el ramal larg a bora de la seua cabana vigilant tot el què es movia i lladrant fins i tot als llangots.

Qui ho havia de pensar. Lo xic, amb tota la seva innocència, de quatre anys que havia sortit de l'era perseguint els seus jocs, tot just fins atravessar lo camí, al planell de sota la bassa i els seus, amb prou feines, seixanta centímetres alçada. Ni la Perla va tindre temps de lladrar, un xiulet al vent i un esgalip de la criatura que va fer correr al padrí i, després a la mare i la padrina, però només va poder constatar que l'àliga el portava agafat i ja atravessava el barranc cap el bosc. Prou van cridar i correr cap el bosc, primer, després cap a la roca de Set Comelles per veure si li trobaven lo niu. Ni del nen, ni de l'àliga no s'en va saber mai més res. Si bé se les veia voleiar de lluny, sabien prou bé que el mal ja no tenia solució.

D'aquella en van fer corre la veu i des d'aleshores a tots els nens se'ls advertia de no corre pels escampats si no era amb un barret ben gros sobre tot si es vegen volar les àligues encara que fos de ben lluny. Se sabia que se n'havia endut algun corder pasturant per la devesa, que el duc se n'emportava les gallines, però aquella vegada va ser l'única que es recorda que s'emportés un vailet.

L'OVNI i el nen pastor

Diuen que els nens s'inventen les coses, tanmateix un home que també, als seus primers anys havia estat nen, sempre s'ha mantingut en que, el què li havia passat un dia d'aquells anys, era ben cert però que ningú li havia fet mai cas. Qui sap! La veritat del què aquell dia devia passar mai es sabrà.

D'entre el bestiar que tenien a la casa ell era l'encarregat del ruc. Aquell matí l'havia menat per les morralles cap a la devesa i l'havia deixat amb el ramal llarg al peu d'una alzinera. Un cop havia fet el nus i estirat del dogal amb totes les seves forces per assegurar-se que no s'escaparia, el va deixar i va anar-se'n amb els seus germans a vigilar les vaques i a jugar amb els llangots, les pantiganes, els rocs, el fang i qualsevol cosa que es trobés pels trossos i que la seva imaginació ho convertís en una joguina. On pasturava lo ruc es podia vigilar des del lloc on pasturaven les vaques. Casa, però quedava enfonsada i des d'ella, no es veia l'indret del ruc.

Va passar lo matí, el sol ja escalfava i sabien que l'hora de dinar era aprop. L'hereu estava al aguait al cap d'un roc, el seu oncle els havia ensenyat que veient per on passava el Sol es sabia l'hora del dia i quan era el migdia.

Si bé al cap del roc no vigilava pas lo Sol, si no un senyal de la seua mare que li indicaria que ja podien portar les vaques a murriar i ells, anar a dinar. Així doncs a l'hora va fer -Auh! Anem- i mentre uns arreplegaven les vaques i marxaven cap a casa, el vailet anava a buscar el ruc per no deixar-lo sol i sense vigilar, no fos que prengués mal o s'escapés.

Lo temps no el mesuraven pas amb minuts, ni segons, no sabien pas com anava això. A casa hi havia lo rellotge, com a cada casa, que el posaven a hora quan passava algú que la sapiguera. El temps es mesurava en estones comparades. L'estona d'anar de tal a qual lloc, l'estona de fer tal o qual cosa i una mica més o, no feia per aquella estona. Així doncs el nen pastor del ruc s'adreçava de pressa i decidit a buscar l'animal. Ja hi era aprop, allà mateix, quan li va semblar que el sol feia més llum i com si es mogués. Va aguaitar amunt i va veure una lluminària no massa lluny de perfil difuminat i que lo Sol era allà d'alt, al seu puesto. Semblava bastant més gros que lo Sol i es movia cap a ell fins que a distància de cop de roc es va aturar. Var estar així el temps de veure a galet amb lo canti o una mica més. Podeu contar que ni que hagués volgut corre no hauria pas pogut. No entenia res d'allò, tot i que ho intentava; mai havia vist res semblant.

Diu que entre la llum blanca hi va veure alguns colors, però que ara ja no sabria dir quina forma feien. De sobte i sense fer cap soroll aquella cosa fa fotre el camp, tan de pressa com el llamp, però no cap a terra, si no cap el cap del serrat on va desaparèixer. Encara estorat va romandre immòbil com per fer una pixada. Llavors sense entendre què podia ser i havent agafat por, va corre de cop a deslligar lo ruc. Estirant-lo de les morralles i cridant amb veu ofegada -arri, arri- no va parar fins arribar a casa.

Li calia explicar-ho a algú. -Eih! Sas, sas el què acabo de veure, ho sas ... ho heu vist... volave, i anat com lo llamp ... Així els ho va explicar una vegada i una altra, cada cop hi afegia algun detall nou que abans s'havia oblidat. -Auh! Això t'ho inventes. Si hagués estat així l'hauríem vist i natris no hem vist pas res- li van contestar.

Podia haver-ho oblidat i creure's que de fet ho havia imaginat, tossut, però, es va voler sortir amb la seva i mantenir la seua convicció. Què serà, que els nens poden veure coses que els adults ja han perdut la capacitat de veure? o que tenen una imaginació desbocada? I com no tenen capacitat per destriar el gra de la palla fan la seva pròpia interpretació, Qui sap! Pot ser els marcians són més aprop del que mos pensem.

La Història de Sant Maximí

De pares a fills, i a fills, i als fills, i als fills del altres; de boca a orella, una generació i una altra, així és com ha arribat fins avui la història de la trobada de Sant Maximí.

El temps dels fets ja s'ha perdut en els anals de la memòria. L'indret, però, encara surt als mapes perquè és al lloc on hi havia Sant Maximí vell, l'original; si bé al indret ja no hi ha rastre que es reconegui. Diuen que la cosa va anar així:

Diu que qui el va trobar era un pastor de ca l'Estremós, al cap del Serrat de les Costes. Pot ser dins d'alguna mata, alguna boixera, colgat, ..., on era no surt en la memòria de la nostra gent. Fos com fos, el pastor va fer el què faria qualsevol que es trobés alguna cosa valuosa als prats sense amo conegut: se'l va emportar cap a casa.

Cal suposar que el va ensenyar a la família i el guardar on guardés les seves possessions valuoses. El que hagués fet un pastor qualsevol hauria estat portar-lo al morrió mentre anés fent camí amb les ovelles i cabres. Si mentrestant hagués fet alguna parada prou llarga, l'hauria tret i se l'hagués agoitat per veure'n els detalls i s'hauria preguntat – quin auguri m'assenyala aquesta trobada?– quants rals deu valdre?– Cóm pot ser que fos a aquell indret? – Qui li va deixar, o millor, cóm hi va anar a parar allà? ... Preguntes com aquestes li devien donar voltes pel cap quan per primer cop en una aturada calmada va tenir la ocasió de palpar-lo i d'estudiar-ne les corbes de la seua forma i així aquell dia els seus pensaments anaven i tornaven cap el seu descobriment. Al passar per vora de l'aveurador del ramat, l'hauria banyat per treure-li la terra i la ronya enganxada d'estar a l'intempèrie i de volta al sac del morrió. Al arribar a casa l'hauria ensenyat a la família i hagués manifestat aquelles mateixes preguntes que s'havia fet durant la jornada de pastoreig. Pot ser, o pot ser no. Depèn de la confiança que els tingués. Malgrat els vincles, els valors es guardaven amb recel. De manera que sovint en temps passats aquestes coses eren grans tresors que no es compartien amb ningú. Fos com fos, va anar a parar al racó dels tresors personals.

De tant en tant, els tresors personals es van a agoitar i aquell pastor no era pas diferent dels demés. Pot ser el seu bagul (baul) dels tresors fos un forat al paller, sota la palla o dins de la paret o una cova que només ell coneixia a prop de casa. Havien passat uns dies i sentia que havia de tornar-lo a veure, sentir la seva forma entre els dits. Així que va anar cap a l'indret dels seus tresors a fer-li la visita. El que va trobar va ser el seu vuit, perquè la figura ja no hi era. Va pensar que algú li havia pres; així que va indagar per la gent del seu voltant. Com que tampoc ho havia explicat tant, li va semblar que ja el començaven a pendre per sonat. I d'aquesta manera van passar els dies.

Al cap, i volent rememorar el moment de la trobada, va tornar a mirar allà, a aquell cap de serrat on l'havia trobat; tal com si mai ningú l'hagués tocat, allà, al mateix indret, allà on l'havia trobat, allà era amagat. Així doncs, un altra vegada se'l va emportar, i es va tornar a fer les mateixes preguntes un altre cop. Ara però, es va comprometre a ell mateix de mantindre'l a la vista, de veure'l cada dia. Encara que ara ho va explicar a més gent i els hi va demanar consell, incrèdul per com havia pogut anar a parar al cap del serrat un altre cop.

Del que va parlar amb la gent, es va quedar amb la idea que lo millor que podia fer era cremar el lloc on l'havia trobat perquè no s'hi pugués tornar a amagar. Decidit, va travessar lo barranc de les costes i, sense ni beure a la font, cosa que hauria fet sempre, va pujar costa amunt fins al punt de la trobada; pedra foguera i fenàs, dos cops de mans i unes suaus bufades van fer pendre la xerada. Tal com s'agoitava la creixent flama i, un cop segur que ja no l'apagava lo vent, un poc més afluixat va veure de reüll com una fumera s'estenia a sobre de ca l'Estremós, de casa seva. No ho entenia, però sabia que hi havia una relació entre aquell foc que acabava d'encendre i aquell altre foc a casa seva. Va corre amb el tros de ganivet que tot pastor sempre portava a la butxaca per tallar la llonganissa, lo pa i lo formatge a tallar una rama ven verda i fullada. Amb la rama, amb les presses escoixada, va donar cops sobre la foguera, a tort i a dret, suat i fumat, amb les espardenyes d'espart i va saltar a sobre quan ja estava quasi apagada. Va picar sobre tot caliu que pogués tornar encendre la xera.

Llavors, pausat, se'n va recordar que també tenia que anar a apagar el foc de ca seva. Va fer un cop d'ull al socarrat i en veure que no tornaria a revifar, va mirar cap el teulat de ca l'Estremés: el fum només feia un fil, com el del socarrat que acabava d'apagar. Inquiet, però, va baixar corrents costes avall, barranc i pujada amunt fins arribar a casa. Allà va trobar que s'havia encès un foc dins de casa a la llenya i que de la mateixa manera s'havia apagat.

Després d'aquesta experiència ho va anar a explicar al capellà i aquest ho va consultar al vicari, i va anar a consultar-ho amb lo bisbe i altres capellans. Al final li van contestar que ho havien consultat al Sant i aquest els havia dit que volia que a aquell indret on era, hi volia que li fessin una capella.

D'aquesta manera, després que tot lo poble n'anés ple del que havia passat, els joves i els homens van decidir que li farien la capella al cap d'aquell serrat.

Tant temps ja ha passat que no hi ha rastre al lloc. Se sap, però que temps després van decidir portar-lo en processó a la església romànica de Sant Andreu. Allà avui hi són venerats Sant Maximí, Sant Sebastià, Sant Andreu i Sant Salvador. Aquest últim, també ha estat exiliat de la seva església del poble que aquests últims anys està caient en ruïnes.