Indrets només són bocins de l'espai habitable que som capaços de abstreure'ls i donar-los-hi una identitat. Són referències, llocs de la nostra memòria, bagatge de les nostres experiències, imatges que hem contemplat, que mos han fet rumiar, que ens hem delit amb la seva bellesa, que s'han convertit en símbols onírics, bocins per on han transcorregut les nostres vides, eines de la nostra existència. Sellent, sorgit de la platja i del fons del mar amunt per les forces dels continents, premut com si li demanessin d'anar a tocar lo cel, raspat per la pluja i los vents, la ferotge agressió permanent imparable de la natura de per mil·lennis l'han conformat en terra jove i salvatge encara que amb la saviesa de les seves centúries i la bellesa de la seua virginitat ha creat un seguit de paratges i d'indrets que li donen una personalitat que no podran esborrar mai ni els més destructius dels humans.

El retrats se'n podran emportar les formes i els colors, però encara no els olors ni els vents, ni l'escalfor del sol ni els xants dels ocells ni, sobre tot el silenci; tot allò que podrien explicar les pedres si parlessin. L'ànima de Sellent és en cada un dels seus indrets. Del fons del mar en va treure la seva matèria pastant-la, transformant-la, endurint-la o entendrint-la, i l'home al final pentinant la seva pell, posant-la al sol, escampant les seves llàgrimes sobre la terra perquè la vida s'hi arrapi plàcidament i abnegada a la duresa del seu clima.

Durant els darrers anys els núvols s'hi han escampat, de la clenxa ja no en queda ni rastre, el sol sembla haver perdut el color, només és blanc i els moixons només s'hi troben de pas, els indrets, però no gosen encara perdre el seu nom ni el seu rastre.